"Cal imaginar les runes perquè han desaparegut,  cal imaginar els morts perquè han estat esborrats..." Cal imaginar-nos en el pont per poder reviure del nostre violí, la bellesa, que és l'estela, a vegades difusa, per la nostra fosca història. Democràcia, Autocràcia. Capitalisme, Comunisme. República, Monarquia. Ric, per no desesperar-me... Sota el pont, el buit. Runes, vincles trencats per un segon de ceguera, per un acarnissat improperi de la gran Humanitat. Tranquils? Les segones parts, diuen, són més dolentes... més radicals. De nit, el fred fa la resta: noms i més noms es barallen per renàixer de sota les cendres. En el mur blanc on viu el xiprer, ja no són res, ja no som res... Tu, jove encara, d'aquest present i futur. Mirada nova, intel·ligència innata, rebutja la immortal escòria reconeguda, De la selva, sigues l'ésser de lliures petjades, el rei nu que ofegui el fals rugit dels guanyadors mancats de mànigues amples. I dalt d'aquest pont ens mirem, e...

Al teu costat, els nostres somnis, els nostres records, restaran sempre... amb tu. De la terra, tronc, arrels i un destí:       branca a branca,       fulla a fulla. Ara, seu en aquest racó... amb mi. Somia, davant la casa dels meus records, una antiga mimosa al costat del remor suau de l'aigua d'un aïllat estanc. Encara es mouran els taronges i daurats sota el transparent mirall? A la vida, escollim, i la imprescindible memòria gravem com el sol i la lluna, en el seu viatge, ho fan amb el dia, ho pacten amb la nit. Camins, camins...       Tu, em vas agafar de la mà com si no res.       Jo, com si tot... Camins, camins...       Els teus ulls, em van mirar com si no res.       El meus, com si tot... Camins, sempre diferents camins... La vida, una llar de foc ben encesa:       tot es crema menys la seva posada en escena,       tot, és mirar-se als ulls agafats de les man...

Ella, las amó desde el primer día... Él, ahora, las riega y regará hasta el fin de sus... días. ¿Qué serán de tus plantas sin ti? Tú que sin ellas, eras río sin sus piedras. Torrente de lluvia descontrolada hacia cumbres desoladas, tristemente desiertas. Yo, las cuidaré por ti. Seré el sol de cada mañana, tibia luna de madrugada. Fuente continua dos veces por semana. Fertilidad inmune de toda plaga. Hartas de llorarle a la luz que nunca llega, al viento, al anochecer, siempre le preguntan: ¿dónde estará tu estrella, dónde estará? Yo, te la cogí a escondidas, una vez, en el mar dormida y, junto a ellas, como a un tesoro, la enterré cual semilla viva. Tus latidos, ellas, los escucharán por mí más revivirán ellos, su verdor, en su ansias de vivir. Razón, ¿para y por quién no me debo rendir? Y, te riego cada día, para ti... por mí.